Protegit: .o

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

Protegit: Diari

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

Protegit: .

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

Protegit: .

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

T’estimo molt

Una cançó que expressa tot el que sento, no cal dir res més, ja es pot entendre tot.

Apa, bona sort!

El Corredor

Segurament, la serralada prelitoral és poc coneguda, i per tant, el Corredor, encara menys.
Però els que em crescut en el seu entorn, els que ens hi em endinsat, que coneixem la major part dels seus camins, que em recorregut pers turons, fora dels camins, som conscients del gran tresor que tenim a prop.

I es que aquesta petita zona de la serralada prelitoral, és encantadora, té un ventall d’opcions molt gran, des de fer una petita excursió a peu, a baixar per magnífiques trialeres amb bici, a poder fer trial i enduro, i a contemplar-ho, perquè els paisatges que mostra, són irrepetibles.

I passa que no valorem el que tenim i n’arribem a fer un abús, abocant-hi deixalles, talant els arbres, destrossant el sotabosc i moltes altres coses.

En fi, a cuidar aquest meravellós bosc que tenim!

Viatge a terres desconegudes

T’embarques a terres desconegudes, sense saber que t’espera, sense ningú al teu costat, sense cap ajuda.

Quan tombis pel carrer, no saps que hi trobaràs. Ni tan sols saps a on vas, no saps res, aboslutament res.

No pares de fer-te preguntes, has fet bé escollint aquest camí? Tindràs sort? Com serà tot a partir d’ara?

Però tot i estar ple de dubtes i por, segueixes endavant, saps que tard o d’hora tot ha de canviar,  però no estàs preparat per aquest canvi.

Realment tens el cap ple de preocupacions i esperes que no esdevingui un error de la vida, esperes haver encertat l’elecció, però segueixes amb els dubtes.

Llavors acabes pensant, tots els moments feliços que has viscut, i saps que n’hi ha molts que repetiries i altres que dins la memòria, estan bé.

Recordes també els moments dolents, de ràbia, de tristesa, de frustració, els canviaries per complert, però tens por que a partir d’ara tot sigui així.

Però és la incertesa que té el viatger errant, no sap mai a on s’encamina i com serà l’endemà, també té els seus moments de feblesa, però tot i així, segueix endavant.

Però tu no ets un viatger errant, com a mínim encara no, i tens por, molta por.

Malgrat tot, decideixes seguir endavant, sense témer res, lluitant per allò en que creus, pel allò que vols, perquè saps que si t’ho proposes, pots arribar allà on vulguis, ningú et podrà aturar.

Hipocresia, més no si us plau!

Dia a dia, hora a hora, minut i minut, segon a segon, gairebé en cada conversa, podem trobar mostres de la hipocresia, aquesta art innata que tenim d’enganyar-nos a nosaltres mateixos i deixar de banda els nostres ideals i deixar-nos portar per la majoria, pel que és ”guay”. Però la meva pregunta és, per què? per què vivim en un món hipòcrita?
La gent ja no té opinió, ni gustos, ni personalitat, ens basem en el que fa la majoria, i si ningú no fa res, no es fa res.
Però per què hem de voler ser iguals a la resta? No seria millor un món en que tothom digues la seva opinió? I no la que volen fer creure a la gent?
La hipocresia ens durà a un món pitjor, més fàcil per a controlar per als governant dels estats i els partits de masses, les desigualtats deixarien d’existir, igual que molts altres problemes actuals.

Un gran exemple de la hipocresia, va ser a l’època nazi, perquè no va caure per part de la població alemanya? Per aquest motiu, si tot el poble hagués dit el que pensava, els nazis no haguessin fet tan mal, la hipocresia augmenta els poders de les dictadures i la resta de governs.

I seria ser falç si digués que hi ha gent que no és hipòcrita, però a vegades val més no entrar en una discussió amb algú que no entendrà sota cap qüestió i es que no és dolenta del tot la hipocresia, perquè a vegades val més callar que dir el que un realment pensa i donar la raó a l’altre, però són casos comptats.

I la hipocresia neix per ”quedar bé i ser guay” és a dir, aparentar, però una persona amb personalitat també pot quedar bé davant la gent i fins i tot ser ”guay”, però malgrat això, estem en un món que ser un més del grup és suficient per a ser acceptat i tenir opinions argumentades és només per a gent ”diferent”.

Ens estem equivocant, deixem d’un cop la hipocresia, no val la pena voler canviar la personalitat d’un per agradar a la gent, és autoenganyar-se.

Protegit: Niïr, capítol 2, Sorpreses

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

Dijous passat

Hi ha un dia màgic, un dia que és especial per molta gent, la majoria d’aquesta gent, són berguedans. Parlo del dijous de Patum, un dia únic i irrepetible. El dijous que a la plaça de Sant Pere, a Berga, entre l’ajuntament, la barana i l’esglesia, es celebra la Patum. Però que és la Patum? Un simple correfoc que no es mou d’una plaça? No, és moltíssim més.

Va néixer amb significat no cristià, dedicada a les collites, després va ser canviada pel Cristianisme i va afegir-hi nous entremesos.

Però que es fa per la Patum?
Comença amb el Tabal, l’antic tabal que s’utilitza des de centenars d’anys enrere, i marca el ritme de la plaça, sempre present en tots els salts.

Segueix amb el Salt de Turcs i Cavallets, una dansa baralla entre musulmans i cavallers, a ritme del tabal i la música.

Continua amb el Salt dels Àngels i les Maces,  i els dimonis portant les maces enceses passen al ritme del tabal.

Agafen el relleu les dues Guites, que persegueixen el públic amb petards encesos a la boca.

Després surten els Nans vell i a ritme de la música fan un ball.

Més tard, apareixen els Gegants i ens ensenyen el seu ball

L’Àliga a llavors reclama silenci, i un cop la plaça no diu res, comença el seu ball màgic.

Els nans nous surten i ballen.

Però tot això semblen balls que fan tots els geganters i diables, però no, perquè en una plaça on hi ha més de dos milers de persones, tots junts, sense deixar espai, i tots saltant al ritme del tabal i la música, no és un ball qualsevol, són els Salts de Patum.
Però la festa no s’acaba aquí, realment comença amb el Salt de Plens i s’encenen mil fuets, portats per cent plens i la plaça de Sant Pere es torna l’infern.

Acabat els plens, és l’hora dels Tirabols, totes les comparses surten, i sense foc, es posen a ballar.

Aquesta és la Patum.