Corrupció mundial

Dia rere dia, podem observa per tot arreu, siguin a les noticies, diaris, revistes, llibres idealistes, ràdios, política, la gent rica, etç, que vivim en una farsa.
El món on vivim és pura corrupció i no cal tirar la merda només a Espanya, a tot el món i en tots els sentits, pocs se’n salven.
A Espanya trobem els casos del PP i si busquem bé, en trobarem al PSOE també. Catalunya no ens salvem, hi ha el cas Millet, entre d’altres, i podem veure que en Prenafeta ens ha pres el pel com aha volgut tot i que després de tants anys nosaltres li hagim fet la pell.
A Europa també n’hi ha, el seyor Berlusconi, segur que seria un bon exemplar de corrupció total pel món, a Europa n’hi ha uns quants més així de famosos, no hi entraré pas.
A la resta del món, podem fer un zoologic amb els diferents tipus de corrupció, desde els emirats arabs, a Corea, Xina, Japó, Venezuela, i per que no dir els Estats Units d’Amèrica.

Però la nostra societat no fa gaire contra la corrupció, tot el contrari la fomenta, i no tan sols en política.
Quants cantants, actors i artistes en generals només volen guanyat diners i tot estar forrats no els importa aconseguir-los mitjançant qualsevol cosa?
Al Futbol per exemple també n’hi ha, a Catalunya mateix, un tal Joan Laporta, no deu fotre cullerada? I quan en Florentiono pugui, no en fontra ell? I la resta?

Sap greu perquè si no hi hagués corrupció seria un món molt millor, però encara sap més greu que es donin diners, per a la gent pobre d’Africa, i s’ho quedin els governs per invertir en armes.

Actualment, en aquesta societat individuocapitalista on vivim tan sol no hi ha corrupció a aquells que nosaltres diem que són troglodites, incultes, in avançats, però que tot i així són els més savis de tot el món, aquells que no volen tracte amb els diners. Siguin tribus del Amazones, tribus de l’africa, i en algun cas un sector molt reduït de gent, immers en aquesta societat, però que la combat.

Una Terra, un somni

He somiat avui en una terra, la terra començava a un cap, potser un dels més importants del Mediterrani, el cap de creus, la terra, acabava a un delta, el de l’ebre, també la delimitaven les muntanyes, els Pirineus.
Aquella terra era d’un poble feliç, la gent ballava, reia, cantava, feia castells humans, cremava fogueres i ballava als voltants i encenia petards. Totes les poblacions, tenien a la vista una bandera, 4 barres vermelles a sobre d’un fons groc. Aquella terra era Lliure.

En el somni, veia que la gent, no necessitava diners i tot i així comprava, no necessitava policies ni exèrcit, tampoc armes i tot i aixó era una terra segura.

Al final del somni, apareixia un ancià, que em va dir: No és un somni qualsevol, és el futur.

No tan sols jo he tingut aquest somni, ja que és compartit, és el somni català.

Els reis del bàsquet

Qui no ha vista mai un partit de bàsquet o una part, o mitja, o unes quantes jugades? Qui no ha flipat mai amb la NBA?

Allà hi ha els reis del bàsquet, els millors:

LeBron James, amb les seves entrades amb finta acabades en mate, Bryant amb els seus tirs impossibles, Nash amb els seus triple, Iverson amb els seus contratacs, Duncan amb els salts de pívot, Chris Bosh amb els alli-oop desde rebots i tota la resta de jugadors com Nowitski, O’neal, Garnett, Howard, Hughes, etç.

Però cap dels millors de la NBA hi juga, els 4 reis del bàsquet de veritat, ja s’han retirat:

• Michael Jordan: Segur que és el més famós i el més bo, considerat el millor i altres grans jugadors que en un partit havien vist a Deu jugant a bàsquet, sens dubte, els seus mates, les seves safates i tot el seu joc era espectacular.
• Larry Bird: Gran conegut dels Celtics, els seus mates i el seu joc interior, eren simplement impressionants, durant molt temps i encara ara se’l considera el segon millor jugador de bàsquet, sempre jugant molt vistosament, agafant molts rebots, i fent molt, molts punts de sota canasta.
• Magic Johnson: El famós base dels Lakers, una mica alt, per ser base, però jugador excepcional, manava el joc a la perfecció, era conegut pels triple que feia i per totes les pilotes que robava o feia perdre, a part la seva manera d’entrar a cansata en els aclarats, era senzilla, però molt eficaç. Considerat el 3er millor jugador, però empatat amb una altre gran estrella.
• Julius Earvin: Sens dubte el jugador menys conegut de tots els grans. Jugador dels Hawks i ex-jugador de la ABA(American Basketball Asociaton). Està empatat amb Magic Johnson en el lloc de tercer millor jugador del bàsquet, però com a mínim és mereix estar sol en el segon lloc i molt a prop de Jordan, empatar-lo o passar-lo.
  Va ser el mestre dels mates i de las bandejas, ningu com ell les feia tant bé i espectaculars, fins i tot li van posar nom a dos jugades que va fer, només un sol cop: Rock the baby i The Baseline Move. Per a mi, és el millor jugador que ha existit mai.

Protegit: Capítol 2. Sencer

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya:

Marcel·lí Massana

Tothom té un ídol, o més d’un, per molta gent els ídols són actors o cantants, per molta altra gent, són jugadors d’algun esport, fins i tot hi ha gent que els sues ídols són germans o amics més grans, també hi ha gent que el seu ídol és una passió, una creença, un Deu, però poca gent, en comparació amb la resta, el seu ídol és un personantge històric.Els més comuns,  podrien ser alguns reis, guerrers, emperadors, científics, fílosofs, però tots són molt llunyans.

El meu ídol, no m’extranyaria que no fos ni una milésima part menys conegut que qualsevol famós, rei, Deu, científic, etç.

És Marcel·lí Massana, un home com Déu mana, va ser un maqui força important, temut i diferent.

Va nèixer a Berga el 3 d’octubre de 1918. Era orfe. Durant la seva joventut, va aprendre l’ofici d’esmolet i de mecànic.
Però quan la Guerra Cívil va esclatar es va unir al Comité de Mílicies Antifeixistes de Berga, la Columna Tierra y Libertad, combatent al Front de Madrid, va passar a la Columna  Carot y Castan d’Aragaó, on va ascendir a tintent de l’Exèrcit de la Repúblicael 1938.
Acabada la Guerra Cívil, va ser condemnat a 15 anys de presó, però al 42, va ser alliberat i treballà de mecànic a Barcelona, fins que el exèrcit el va cridar a les files i ell va fugir a l’Alt Urgell on va treballar de llenyataire i ajudà a diferents guerrillers oferint-los queviures i orientant-los.

Massana, cansat de veure un país oprimit va començar a fer petites partides rurals on feia petits sabotatges, algun cop el van enxampar i va haver d’anar a presons, jutjats i casernes de la guardia cívil, fins que va haver d’amagar-se perquè no l’enxampessin més i el condemnessin.

Ell és considerava un bandoler generós, ja que era com un Robin Hood català, més d’un cop havia robat a importants explotadors de persones franquistes i donà els diners als pobres. Marcel·lí, però, era més realista que els maquis francesos, ell sabia que amb els seus actes no alliberaria Catalunya, sinó que ell era un contrabandista.

Van fer molts sabotatges, la majoria a torretes eléctriques que ensorraven amb explosius plàstics, no eren uns maquis coneguts per matar guàrdies cívils, ja que deien que aquests, erens substituïts pel règim sense cap problema, en canvi les torretes d’elèctricitat eren més difícils de reparar o construir.

Altres maquis, deien que més que un guerriller, era un atracador que s’estava fent millonari, en saber aixó, va deixar de fer incursions el 1950, ofés, però va dir que els seu grup era l’únic que es seguia jugant la vida per Catalunya, excepte alguns altres pocs.

Va morir per mort natural a Occitania, és enterrat a Las Bòrdas sus Les.

Altre gent ha dit que va fer operacions estérils, consumint els millors homes del moviment llibertari, que va malgastar els escassos mitjans que hi havia i van impossibilitzar la creació d’organismes capaços d’organitzar ofensives amb objectius concrets.

Però Massana va ajudar, conduint a través de les muntanyes, a molts catalans que anaven cap a l’exili, va donar queviures i diners a molts pobres.

A part va ser una persona de idealismes forts i idees clares, va participar en operacions d’altres maquis importants com Quico Sabaté.

Es veu que quan baixava a Berga, demanava als guàrdies civils que li encenguessin la cigarreta, ja que no sabien quina cara feia i un dia va deixar pagat el café al capità, a nom de Massana.

Aquest és el meu ídol, un català que va tenir dos collons a lluitar obertament contra el règim franquista, poc conegut, però molt rellevant a la história del nostre país.

 

http://www.youtube.com/watch?v=WZ75HbfSeRU

Ara Mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
 De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

 De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
                              Miquel Martí i Pol

La posta de Sol

Estic fent una assignatura optativa sobre literatura, i vam llegir un text de Josep Pla, sobre l’alba, la major part escrit en sentit figurat del bo, del complicat, però encertat i gens rebuscat. Un cop llegit aquest text, la professora ens demanà fer un text en sentit figurat i l’altre sense sentit figurat, temàtica lliure. Jo vaig triat una descripció sobre la posta de sol, m’ha agradat com a quedat, potser no molt elaborat, però en sentit figurat una descripció d’un moment del dia, no es una cosa que hem surti gaire bé, si hagués descrit un lloc, un personatge, una escena, m’hagués estat més fàcil, però volia fer una cosa que em costés més, que no hi tingués tanta traça. No m’enrollo més, el deixo aquí:

Només hi ha uns instants del temps en que es pot veure el moment més màgic, especial i bell del dia.
Tot el que hi ha sigui del color que sigui queda embolcallat d’un tó taronogós, plàcid i tranquil. Aquest taronja ho abraça tot, sense fer-se pesat, difuminat sobr tot el que es veu, amb la mateixa igualtat, però diferent en tot.
És l’instant en que tot paisatge embelleix i no et canses de contemplar.

A la foscor de les muntanyes, el mantell verd queda impregnat de taronja, donant així, la sencaió de tenir davant a un quadre. S’aixequen imponents els vells caps d’ermites oblidades en la memòria del món.

És el moment dels records i reflexions. El moment en què dels amagatalls, lliures de por als sorollosos visitants del bosc, treuen el cap els animals.

És l’instant en que cau el Sol.
En aquest text, potser no hi ha gaires comparacions, metàfores, però és difícil, ja que no s’em dona bé el tema, però a part, busco coses realistes, literalment perfectes.
El moment aquest, el veig sovint quan surto a correr, i les muntanes de les que parlo, són les del Corredor, un paisatge precios que recomano d’observar a la posta de Sol.
Finalment, dic que aquest text, l’he fet amb ajuda de dues cançons, les dues de Sopa de Cabra, una és Intants del temps i l’altre és Cau el Sol.

Ve a ser com un poema, però en narrativa.

La solució al món, podria ser el Comunisme Llibertari?

Molts cops,  he parlat amb gent, que no està d’acord amb el sistema polític, ecònomic i social.

Ara hi ha majoritàriament la Democràcia o Repúbliaca, que venen a ser coses molt semblants, com a sistema polítics, en el sistema ecònomic mana el capitalisme, però també hi ha països comunistes marxies i els sistema social es basa en la llei dels diners i del més cabron. O m’equivoco?

Molta gent diu, no m’agrada el govern actual, però manant un altre partit, seria millor? Reflexionem’hi, a grans escales mani PP, mani PSOE, mani ERC, mani CIU, mani qui mani, el sistema no canviarà. Aquí és on està el problema en el sistema actual i no en el govern, el govern te culpa, però canviant-lo, no guanyes res, potser una mica, però res important. El que es necessita, és una revolució, no cal que sigui una revolució armada ni caòtica, pot ser una revolució pacifica, però hi ha de ser! S’ha de fer una reforma del sistema.

I molta gent quan li expliquen això diu que s’ha de canviar, però no diuen per a què s’ha de canviar, que hi ha millor que això. Però jo crec que el camí no està en el sistema actual, sinó en el sSistema Comunista LLIBERTARI. Dic Llibertari i no Marxista, tots dos són diferents, són part del Comunisme, però aposten per idees molt diferents.

El Marxista aposta per la conquesta d’un Estat, amb això ho dic tot, als 10 anys sistema en fallida, l’Estat no hi ha de ser. Aposta per moltes altres coses, però aquesta és la més important

El Llibertari, economicament es basa en l’economia del regal, és a dir, tu necessites alguna cosa? Jo t’ho dono, però quan jo necessiti alguna cosa, tu m’ho dones, no hi ha diners, es suprimeixen i tampoc hi ha abús. És a dir en el que algunes cooperatives ara fan. Però sempre hi pot haver un abus i tothom anirà a cap al luxe, doncs les coses agafen un valor, i en les coses de luxe hi ha un limit, perquè no tohom viurà en grans mansions i tindrà cotxes esportius, no? Com fer que ningu es salti el limit? Una targeta com les de crèdit, en que cada any tothom té tant per productes de luxe, quan arribes a zero, ja no pots aconseguir res més luxos. 

Socialment es basa en l’igualtat total en tot. Ni rics ni pobres, si tothom fa el que ha de fer, tot anirà bé i tothom estarà content, fins i tot aquest sistema parla de millores laborals, que milloren la satisfacció laboral. Seguint aquest sistema, tothom té drets juridics iguals, drets economics iguals, absolutament tot igual.

Política, el tema més complicat i més radical. En el Comunisme Llibertari, altrament dit Anarquista, no hi ha estat, parlament si, però no estat, ajuntament municipal si, però ja està. Representants de cada país, si, però simplement són portaveus. En el parlament, els diputats es trien a votació popular i es canvien i no es poden repetir els titols. Però en un món sense estats, no hi ha països, però hi ha d’haver divisons terrenals o lingüistiques, i cada divisió té el seu parlament. Però en un món sense Autoritat, com es gan les lleis? Fàcil el Parlament o algú aliè al parlament, proposa un llei i es fa un referendum popular on tohom excepte menors puguin votar. Democràcia Directa.

El problema d’aquest sistema es que hauria de ser totalment just, sense corrupció i mundial.

Per què mundial? Perquè imaginem-nos que hi ha guerra, entre el nostre país i un altre, però qui comença els atacs és l’altre, sense previ avis, aqui ja neix el problema. Com s’organitza un referendum, es fa, es miren tots els vots i es dona la noticia suficientment ràpid per respodnre als atacs o defensar-se? Hi hauria d’haver la possibilitat de que en cas d’emergència el Parlament tries una decisió que es prolongues i fos el menys intransitiva possible amb el tema i la més defensiva fins que no es fes el referendum.
Així és el Sistema que crec que prosperaria en el món, un món sense fronteres clares, un món sense diferències, un món unit, un món verdaderament lliure. És el meu punt de vista i crc que és el correcte i el defenso fins que en trobi algun de millor, que ha de ser possible, però aquest a mi ja m’agrada i trobo que és perfecte i idoni, és en aquest sistema en que somio, on tothom és igual, s’ajuda i no hi ha problemes.

Saurt i Telària

Saurt i Telària, són dos joves xamans Nogar, que traben amistat amb Niïr i el curaran, sòn germans.

Saurt: És un xaman de benediccions i malediccions, alhora es també xaman curander. Té 55 anys, equival a 20-25 anys. És força amigable i intel·ligent, però parla poc. Ajuda a tothom que el necessita de debò i és molt bondados. Baix i una miqueta gros, pelatge grisenc amb taques negres.

Telària: És una xaman curandera. Té 48 anys que equival 20-25 anys. També és molt oberta, però no és tant intel·ligent, però alhora de fer balsams té molta més traça que Saurt. Cnfia poc en ella i sempre fa cas del seu germà gran. Ajuda a tothom, igual que el seu germà i li agrada parlar, és molt curiosa. Estatura mitjana i prima, pelatge groc taronjos. Sent una atracció per Niïr, serà corresposta aquesta atracció?

Protegit: Capitol 2, part 3

Aquesta entrada està protegida. Per veure-la, introduïu la vostra contrasenya:

Contrasenya: