Tothom té un ídol, o més d’un, per molta gent els ídols són actors o cantants, per molta altra gent, són jugadors d’algun esport, fins i tot hi ha gent que els sues ídols són germans o amics més grans, també hi ha gent que el seu ídol és una passió, una creença, un Deu, però poca gent, en comparació amb la resta, el seu ídol és un personantge històric.Els més comuns, podrien ser alguns reis, guerrers, emperadors, científics, fílosofs, però tots són molt llunyans.
El meu ídol, no m’extranyaria que no fos ni una milésima part menys conegut que qualsevol famós, rei, Deu, científic, etç.
És Marcel·lí Massana, un home com Déu mana, va ser un maqui força important, temut i diferent.
Va nèixer a Berga el 3 d’octubre de 1918. Era orfe. Durant la seva joventut, va aprendre l’ofici d’esmolet i de mecànic.
Però quan la Guerra Cívil va esclatar es va unir al Comité de Mílicies Antifeixistes de Berga, la Columna Tierra y Libertad, combatent al Front de Madrid, va passar a la Columna Carot y Castan d’Aragaó, on va ascendir a tintent de l’Exèrcit de la Repúblicael 1938.
Acabada la Guerra Cívil, va ser condemnat a 15 anys de presó, però al 42, va ser alliberat i treballà de mecànic a Barcelona, fins que el exèrcit el va cridar a les files i ell va fugir a l’Alt Urgell on va treballar de llenyataire i ajudà a diferents guerrillers oferint-los queviures i orientant-los.
Massana, cansat de veure un país oprimit va començar a fer petites partides rurals on feia petits sabotatges, algun cop el van enxampar i va haver d’anar a presons, jutjats i casernes de la guardia cívil, fins que va haver d’amagar-se perquè no l’enxampessin més i el condemnessin.
Ell és considerava un bandoler generós, ja que era com un Robin Hood català, més d’un cop havia robat a importants explotadors de persones franquistes i donà els diners als pobres. Marcel·lí, però, era més realista que els maquis francesos, ell sabia que amb els seus actes no alliberaria Catalunya, sinó que ell era un contrabandista.
Van fer molts sabotatges, la majoria a torretes eléctriques que ensorraven amb explosius plàstics, no eren uns maquis coneguts per matar guàrdies cívils, ja que deien que aquests, erens substituïts pel règim sense cap problema, en canvi les torretes d’elèctricitat eren més difícils de reparar o construir.
Altres maquis, deien que més que un guerriller, era un atracador que s’estava fent millonari, en saber aixó, va deixar de fer incursions el 1950, ofés, però va dir que els seu grup era l’únic que es seguia jugant la vida per Catalunya, excepte alguns altres pocs.
Va morir per mort natural a Occitania, és enterrat a Las Bòrdas sus Les.
Altre gent ha dit que va fer operacions estérils, consumint els millors homes del moviment llibertari, que va malgastar els escassos mitjans que hi havia i van impossibilitzar la creació d’organismes capaços d’organitzar ofensives amb objectius concrets.
Però Massana va ajudar, conduint a través de les muntanyes, a molts catalans que anaven cap a l’exili, va donar queviures i diners a molts pobres.
A part va ser una persona de idealismes forts i idees clares, va participar en operacions d’altres maquis importants com Quico Sabaté.
Es veu que quan baixava a Berga, demanava als guàrdies civils que li encenguessin la cigarreta, ja que no sabien quina cara feia i un dia va deixar pagat el café al capità, a nom de Massana.
Aquest és el meu ídol, un català que va tenir dos collons a lluitar obertament contra el règim franquista, poc conegut, però molt rellevant a la história del nostre país.
